PETITES REFLEXIONS SOBRE LA MIRADA

Presentat el balcó com una mena d´escenari en front del qual un es queda davant del misteri de com s´aguanta, com està collat….com resisteix… Exercici de la mirada, en l´alçada inclou la tensió.

Elimino la representació típica del rostre, però els situo mirant frontalment, per tal de què es produeixi una dialèctica crítica tan necessària en l´artista. Per augmentar la tensió, tots s´atanssen cap a endavant. La força, el pes de la pedra arqueològica sense història.

Els diferents moviments li donen una dinàmica en contraposició amb el ferro estàtic, element absolutament arquitectònic, inamovible, inquietant… Sempre hi ubiquen la mirada tan els que omplen els balcons com els que hi transiten per sota, buits o plens, absents o amb humans.

El poder de la distància farà que obtinguin la millor imatge per a la memòria i també el poder de la proximitat.

El concepte de mirar está implícit en el balcó com la mirada d´una obra d´art. Mirar i ésser mirat. I tot l´espectacle d´un balcó, com a part de la casa que queda a part, com a continuació de la casa però sense habitar, com a magatzem en les ciutats, com a lloc que ha deixat de tenir l’utilització inicial.

Finalment, és un elogi a l’atenció, a parar per uns instants el món accelerat i estrebat, aturar-se per uns moments. Allò que realment mou el món és la mirada i el veure coses. La meva intenció és generar tensió.

 

MORFOLOGIES GREGÀRIES

Ja sigui en els tapissos que genera la molsa o en la disposició en què es presenten les llavors de les plantes, ja sigui en l’organització social d’alguns insectes o en l’ordre amuntegat dels “supporters” d’un estadi esportiu, la natura—i, per tant, també la natura humana—se’ns presenta generalment en estructures grupals en les que l’individu oscil·la de forma inevitable entre la identificació en la seva pròpia particularitat i la integració gregària al grup,entre la reivindicació de la seva individualitat i la tendència a una integració anorreadora.

És en aquesta dialèctica, contradictòria i esquizofrènica –que d’altra banda tan ha contribuït a omplir els divans de psicòlegs i psicoanalistes- que se situa de forma conscient o inconscient el treball de Marta Pruna ( Barcelona 1970): l’elaboració de formes –morfologies- individuals que es dilueixen en estructures grupals que, en la seva funció d’absorció i la integració, esdevenen gregàries. És a dir: les formes individuals i les seves particularitats, tot i que paleses, queden supeditades al grup i només són reconegudes i reconeixedores en funció de les exigències del grup

Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Bcn, on es va formar com escultora, i Diploma de Suficiència Investigadora, Marta Pruna ha participat des de 1993 en nombroses exposicions individuals i col·lectives i diversos simposis sobre art a Catalunya, Alemanya, Àustria, Bèlgica, Holanda, Portugal, Suïssa, Japó o Xina.

Des que l’any 2001 es va instal·lar a Cervià de les Garrigues, la seva vinculació al territori ha estat progressiva. El seu treball, essencialment en pedra i fusta, ha desenvolupat una contundència que es manifesta en el tall abrupte i precís de la peça i que remet a primitivisme totèmic: “Cada cop, en cada projecte(…) en una nova pedra (…) torno a l’origen”, reflexiona, significativament, en un text escrit l’any 2006.

En aquestes Morfologies gregàries, però, els Tòtem –representació tradicional de la divinitat- es contextualitzen en detriment de la seva individualitat, s’integren al grup i en formen part essencial, perden la seva identificació particular i es gregaritzen: Els individus, com els elements de la natura, ja no són sinó en funció del grup i els seus trets identificadors es sotmeten a la disciplina, les exigències i les necessitats del col·lectiu al qual pertanyen.

Carles M. Sanuy

 

CONCEPTE D´EXPOSICIÓ PER AL COL.LEGI D´APARELLADORS I ARQUITECTES DE BARCELONA

La idea és omplir algunes parets amb balcons petits, també molts, i l’altra paret amb un balcó gran de uns 70- 80 Kg, i per això és necessari que estigui ben forta la paret .Al mig es projectarà unes imatges de vistes de paisatges, de natura o d’animals alternativament.

En el mig de la sala d’una manera molt subtil hi posaria penjats una mena de fils com d’una teranyina.

El balcó es antropomorf per que ens fa pensar en les mides humanes, on contínuament hi mirem i ens hi aboquem. Una mirada al món, un cop d´ ull a la societat.

Elimino la representació típica del rostre, però els situo mirant frontalment, per que es produeixi una dialèctica crítica tan necessària en l’artista . Per augmentar la tensió, tots s’atansen cap a endavant. La força, el pes de la pedra arqueològica sense història.

Com en els escacs de l’any passat, al posar-hi tres peces, ajudo a la multiplicació d’escletxes i de canals de llum. Aquest espais per on s’infiltra la llum accentuen la verticalitat de les barres de ferro tan típiques dels balcons.

Els diferents moviments li donen una dinàmica en contraposició amb el ferro estàtic, element absolutament arquitectònic, inamovible, inquietant…Sempre hi ubiquen la mirada tan els que omplen els balcons com els que hi transiten per sota, buits o plens, absents o amb humans.

El poder de la distància farà que obtinguin la millor imatge per a la memòria i el poder de la proximitat també.

Presentat el balcó cm una mena d’escenari en front del qual un es queda davant del misteri de com s’aguanta, com està collat….com resisteix…Exercici de la mirada, en l’alçada inclou la tensió.

El concepte de mirar està implícit en el balcó com la mirada d’una obra d’art. Mirar i ser mirat. I tot l’espectacle d’un balcó, com a part de la casa que queda a part, com a continuació de la casa però sense habitar, com a magatzem en les ciutats, com a lloc que ha deixat de tenir la utilització inicial.

Finalment és un elogi a la atenció, a parar per uns instants el món accelerat, estrebat, aturar-se per uns moments. Allò que realment mou el món és la mirada i el veure coses. Procuraré doncs crear tensió.

-2008-

 

DESCOBRIR, CONÈIXER I COMUNICAR

L’element escultòric:

Troba l’equilibri de la pluralitat i l’individu. Adaptació de multiplicació d’individus pensants, compensant l’espaiament recíproc de les unitats, plenes de solitud-condició humana. Aquests individus únics porten dins tota la tibantor, la tensió i estan suspesos a l’aire com anant en contra de les lleis de la gravetat- un altra condició de l’artista.

S’elimina lo irrellevant en funció d’una necessitat arquitectònica, perquè en el conjunt ja no és necessari. La importància de la connexió de l’home en aquest espai, entre horitzontals i verticals…

Dibuixos i treballs de paret:

Els dibuixos són intents d’entendre coses, conèixer, traduir plecs, volums, formes…Trobar l’essència és impossible.

I les combinacions de materials, fusta i plom, en aquest cas. La unió de materials, la poesia de veure el líquid córrer per dins d’una ranura, d’una escletxa i com formant part d’un tot- com la lava volcànica arribant al mar. Recerca de l’harmonia, les sons secundaris es descomponen en un sol so.

 

REFLEXIONS 2009

Representació obsessiva del cos humà, cada cop més simplificada, més abstracte. No obstant, com en les dibuixos l’interès per la línea exacta, per a tornar a la bases primigènia que tot ho vincula- que insisteix en trobar les mides, l’ànima- segueix latent talment com fa vint anys.

Ara les rostres perden la boca, o un braç s’elimina en funció d’una necessitat arquitectònica, perquè en el conjunt ja no és necessari. Procuro no distreure’m amb les detalls decoratius, sinó determinar les formes en funció de les sensació que em provoca. Les balcons han estat una conseqüència lògica desprès de les gàrgoles i les escacs, de la mateixa manera que ara ho son les sèries de tensions, i les ingravideses.

Dins de la obra hi ha implícit l’element arquitectònic, descobrint en les peces les seves possibilitats. Les discussions infinites d’espai, pes, lleugeresa , com a base per a obrir diàriament la porta d’aquesta poètica de materials presents i absents.

 

TEXT CATÀLEG

Tot i sabent que no existeix la realitat objectiva- molt limitada per la mínima capacitat humana – i que tot passa subjectivament en nosaltres, un no deixa de pensar en què consisteix la vertadera realitat.

Fa poc em van operar d’un escafoides supernumerari situat damunt del turmell, i me’l van treure a trossets. Jo mai vaig estar convençuda d’aquesta intervenció, per la complexitat que emana el cos humà. Sembla que hi ha ossos, articulacions, músculs, tendons, lligaments, nervis, vasos sanguinis, que permeten la mobilitat del cos, per no parlar de la consciència que dona les ordres.

Recordo al metge a la sala d´ operacions, dient-me si volia veure’l- li havia suplicat dies abans -, i naturalment vaig dir que sí. No obstant, no vaig gosar pas a dir-li que me’l deixés tocar..

Només ara, no puc deixar de pensar, en perquè no vaig atrevir-me a dir-ho davant de tota aquella gentada amb barrets verds consumida per la concentrada activitat….per què no vaig dir el que volia.

Conscient del que significava volia tocar aquella humitat imaginada, la textura, la densitat d’allò que segons abans – encara era fresc i calent- havien extret del meu propi peu. Una oportunitat única.

El que distingeix els éssers humans dels animals és aquesta consciència, i el que ens distingeix com a escultors, és aquesta obsessió per tocar superfícies. Tocar l´ escultura és necessari per copsar determinades coses que d’una altra manera no podríem, per comprendre la tendresa, la textura, les fissures i els milers de plecs de epidermis. L´ enlairament d´ esperit en entendre la tridimensió dels objectes, la massa, el pes en l´ espai, el sentiment d’acolliment en aquests moments de fascinació per la matèria humana no deixa de ser curiós, per que al cap i a la fi ens reduïm a àtoms, però quina energia, qui a ideat la complicada organitzió?

-2008-

 

Y TU,JUAN QUÉ HACES AHORA?

Projecte de 46 unitats
imatge Works05 num 52Es un Homenaje a Juan Muñoz -muerto demasiado jóven- y creí que era poético, adentrarme ahora en su mundo, y acercarme a él lentamente con sigilo y mucha paciencia.

Aquel que se mira ve solo su sombra, como en el mito de Platón.

Es la misma multiplicidad de seres- repetida indefinidamente- en un mundo en que todo se refleja, en esas paredes laterales en las que esos seres quedan encajados. Te observa siempre alguien-hasta tu mismo- como en las Meninas de Velazquez,donde el tiempo se ha paralizado.

Los hombres sentados,la multitud repetida, queda enterrada en el humus, en la tierra mojada y negra, humeda y viva. Es el marco que Van Gogh elejia en sus cuadros,es la tierra que yo elijo que rodea mi instalación.

Su misma emoción por los espacios que comparto y sus espejos que esperan inútilmente al espectador para contemplarse,pues solo pueden reflejar, las miles de conversaciones de los seres que la ocupan y todas las frases no dichas.Permanecen en silencio.

Representan el espacio vacio, y el lleno, repleto…en su propia soledad…entre dos mundos, umbrales.

El elemento tierra aumenta esa masa de gente y muestra dicha sensación de aislamiento. «Mis personajes-decia-se comportan como un espejo que no puede reflejar.Estan ahí para decirnos algo sobre nuestra mirada, pero no pueden hacerlo, porque no nos permite vernos a nosotros mismos».

Esa fascinante metáfora del espejo de nuestra consciencia, que es eludir la representacion. Aquel que se mira ve solo su sombra, como en el mito de Platón.

La tierra crea un respiro en ese claustrofóbico agujero. El mundo del que no sabemos nada. La tierra nos lleva a ese mundo subterráneo del que siempre tenemos que aprender, nuestras multiples caras contradictorias, nuestras poblaciones diarias en las que nos sentimos atrapados e ignorantes, hasta la misma muerte, que un dia se nos lleva, poéticamente.

-2011-

 

EL PLEC DE GILLES DELLEUZE

Una continuació del tema que m´obsesiona fa anys: el tensar i el desatansar. les incisions, el foscos en la escultura: el plec, contraure i dilatar. Un llibre que llegeixo una vegada i un altre durant la vida, perquè crec que és una conseqüència intel•lectual de la meva forma de treballar. Un colze determina el seu plec interior, com el meravellós plec que fa l´ombro quan ens relaxem veure qualsevol altre tancament, l´encantador plissat d´una esquena despullada del generós estiu.

Tot plec forma part d´un tot com l´oruga en els seus sigilosos moviments ,amb tota la tendresa de la carn que u dia volarà a l´espai i que ens obliga inevitablement a creure en algun Deu.

Aquest interès m´ocupa tota la vida, perquè és tan contingent i complexa i és l´efecte de tot un seguit de moviments i articulacions que fem contínuament sense pensar. Es un projecte on es treballa el plec en la pell en aquest cas i la idea és observar-lo per si mateix, amb tot el que hi sota i hi hagut damunt, es a dir, tota la força i elasticitat interns, la vida.

-2011-

 

EL LLIBRE

Descobreixo el moviment contrari quan s´obre un llibre, quan s´obre un món. M´ engresco traient les seves tapes- superficials i coloraines- arrencant-les i jugant amb tot el seu món interior.

M´ aboco a aquest món amb tota la frescor, sense intel.lectualismes absurds, i no per casualitat inverteixo la seva normal posició.

En aquest oposat , enfilo una agulla mai amb didal i lligo parts, cantonades que els fils uneixen, i forço, comprimeixo sense torsió les seves parts com en les articulacions, segments de pell.

En aquesta posició quan un és plenament conscient del regal, un casi no pot respirar. Aquesta sensació pura de desplegament de materials, de contingut, un ple o un vuit que fluctua sempre, energia pura. La vida ,Déu.

Amago el món interior incomunicable- el llenguatge sempre es limitat Witgenstein-i acabo la metàfora tapant insistentment una vegada i un altre, amb infinitat de petites capes de parafina –calenta, líquida- aquestes paraules que mai es transmeten, que quedaran sempre més ocultes en les dimensions del espai i el temps, desapareixent.

De la mateixa manera que tota la filigrana de venes, tendons, músculs, nervis, artèries i un munt més de tubs i cavitats -que tan sols veiem quan surt una emoció com vertaders cecs- com la pròpia sang que sentim el seu recorregut només quan sentim paraules ben dites. Un disbarat, un absurd.

La vida una pura construcció socio-cultural, un procés i aprenentatge difícil.

-2011-

 

SOMRIURE, PROJECTE INSTITUT D’ESTUDIS IL·LERDENCS

Projecte de 120 unitats
imatge Works05 num 52La finalitat d’aquest projecte es copsar la tensió en la sala i fora d´ ella. També contagiar el somriure, amb el desencaixonament de l’obertura.

Dues caixes de fusta, blanca, iguals.

Una primera caixa que roman tancada. .. La estructura estarà oberta per la part superior, per on entrarà la llum, en una sala fosca on la llum prové casi de la caixa…Al mirar l’interior buit, només se sentiran unes rialles que seran rialles de nens que esclaten a riure, amb tota la llibertat que ho permet la infantesa, la innocència, l’espectador se sentirà contagiat, i inevitablement, farà un somriure, perquè reconeixerà en ell aquesta part que tenim que hem de desenvolupar i renovar i quan som grans, per airejar l´esperit.

La segona caixa: El visitant busca una porta però només troba una obertura, una escletxa, una petita fissura per mirar l’interior,sense cortines arriba de sobte un munt de somriures, sense preparació de cortines , d’entrades, de passadissos , d’espais per preparar-se, entra directament per la retina…i son els ulls que hauran de seguir l’impacta de tants somriures.

Una construcció amb escales a l’interior i 8 fileres amb 15 caps que somriuen i que només tenen pintada la boca. Una sèrie de 120 caps –Crec que provoco tensió, aquest frec, aquest fricció que se sent quant una persona et somriu, aquesta resposta immediata en la ductilitat- flexibilitat- dubtosa d’una resposta que manté la meva obertura tremolosa, una contesta que de nou és una fissura plena de tensió per l’emoció, tibantor vital .El material encara no està definit,possiblement pedra artificial. Cerco que sigui un material sostenible, perquè som tots que fem el món, s’ha de pensar en el millor per generacions futures.

El fregament propi és part de la felicitat que provoca un somriure transparent, una energia plena de coherència, la connexió, el contacte amb moviment entre la part superior i inferior, una relliscada agradable. Capturem al mon- sobretot a la gent que arriba en interès de la inauguració, podrà formar part del somriure d’un arxiu de somriures conformat lliurement pel món interessat en aquests elementals aspectes que esmento.

-2011-