DIA
Les primeres hores del matí en repòs
em descriuen nous quadres subtils
el sol m’acarona silenciós
quan encara m’enfonso dins dels llençols
I no em vull aixecar encara
perquè em crema la teva bonica cara
quan tú vius¡ quan tú no vius¡
tan dóna, a tú estimat,t’agafo fort ara.
Tu que sents l’herba i et banyes a llacs gelats
tu que el teu cos feliç, m´entrompa per dins
és a tú que et dic,feliç vòl dir per mi
solament ser feliç.
Hores de matinada amb cos i pensaments,els meus joguets
amb els meus llençols deserts
quí ets,quí? un humà correspost?
No, ets tots i cadascun dels homes en un tros.
NIT
Les darreres hores del vespre em dibuixen imatges
la negre foscor, m’ajuda, poc a poc, a despertar-me
palpo i agafo cada paraula, cada mot
de la història que em reconta la imaginació…
S´em fa difícil, impossible,lluitar en contra dels somnis estimats
que només en la remor del silenci són esmicolats
i el fràgil cansanci de les parpelles caient
aconsegueixen fer-me dormir, amb la passada del temps
Bona nit, pronuncio fluixet,mentre s’allunyen dibuixos d´oblid
i s’entelen visions en la necessitat del cos dormit…
Bona nit,i ara m’afanyo, abans la són esclatada,
a esculpir la carona del home, que no conec encara.
ART
Provo de buidar la meva ment
i se’m apareix una imatge
és la dita ” viure i deixar viure
i tot el que implica el veritable viatge
Caldran potser cents d´escultures més
per trobar i suggerir humilment
al voltant de la recerca que trigarà segles
Tinc un temps infinit que cedeix i sona
talment com la corda d´un instrument de vent
per viure la realitat del meu somni o no
per treure pors i viure honestament o no
per revisar a tot hora la tèbia llibertat
per no somiar que volo sinó volar.
BOSC CREMAT
L’harmònic bosc, en profunda respiració
brilla entre les dormides muntanyes
abraçat per terres fresques
amagant la directa claror.
Gents esbojarrades, que donen fi a la puresa
cremen pas a pas, la nostre preciosa terra
capficades en posar, focs i pors a la bellesa.
Cauen avall les fullades, sentint la claror
tristes, arrugant-se, accepten melancòlics plors
dalt dels arbres que són fils de llibertat
protesten, pronuncien, vells resos de la natura, amb claredat.
Cada rel s´en sent i perd el seu somriure
i s’allibera del humus en les seves ganes de viure
i les branques s’enlairen cap els núvols
tal i com les meves mans, ferides en dols.
Uf..deliciós dèbil fullam, que tremola elegant
com la meva boca quan pronuncia mots
les profundes paraules s’eleven demanant clamor
gronxades pel vent en la colorada tardor.
Estimat bosc ,ha arribat la vostre mort
increïbles avets, gegantins, que el dolor sentiu,
troncs erectes, intocables, resistiu
…
I observarà el sol amb angèlica mirada de menyspreu
mentre medita, rescatin la vida sota la cendra
i ressorgirà el bosc, havent pagat el seu dolorós preu.
I estroncaran fontanes, nous colors de pinzells
i volaran, cantant feliços, les plomes del ocell
ressona cançons de vida,
malgrat tot, la que ens pertoca, definitiva.