DERIVA AMOR-FA

DERIVA AMOR-FA

DERIVA, perque ens movem en una fusta al mig del mar i no tot es pot controlar.
AMOR-FA perque les formes son canviants, vibrem i nomès amb amor es pot fer la vida.
Som al marge de la vida. Com a la interrupció, entre dos paisatges (temps i consciència probablement té un resultat)…son aquestes oscil.lacions de la vida, aquests moviments del trajecte, que no pots control.lar. Som a la línea de canvi, al camí ondulant del ésser humà, l.honestetat, la melanconia, la sensibilitat, la passió, la dolçor, les civilitzacions antigues, la bellesa, l’ amor, el desig, el sexe,la curiositat,l’aprenentatge, la ciència, la sabiduria, el pensa-ment. Som devant de la més gran riquesa que ens pot donar la vida, ho confesso: la vocació.
Una vocació plena de passió que mai he abandonat per por a la vida….i aquest amor s.ha de notar, perque l.amor a la vida genera amor a la vida.
Volums, protuberàncies, bonys, i incidir, persistir, rebaixar amb tot el risc d.entrar,de penetrar a la pedra. La meva consciència s.ho imaginava, per que sempre treballo amb risc però la pedra és seguida i contínua, i aquí era més complicat, doncs hi ha el profund fosc en la separació de cada pedra que té la pròpia forma i a més, sosté un pes i s’ acopla. Rés aquí decora, no hi ha caprici, potser hi ha tristor però mai vulgaritat… No puc entrar al marge, el meu dibuix pensat, estova i calma. Les formes es retiren lentament amb les dents de ferro, com pentinant , enretirant el material, deixant que la pòls caigui, com l’home.


Aquí, i arreu, s.ha de mirar el detall i el tot, amb la distància tot es fa petit, però el cor no canvia de tamany, batega amb el mateix ritme. Tot és qüestió de ritmes i no de mida. El cos de cada ser humà es composa de molts individuus anteriors que amb els fluids i energies ens regeneren, he procurat tractar- los amb la mateixa importància i com a conjunt que se’ ns aboca i ens hi reflectim, pasem pel cantó i els toquem, i ens toca. Per això, el mirall, per adonar-nos que som diferents i no ens podem unir i que la obra té tants punts de vista com prespectives, com lectures…infinites interpretacions. Per adonar-nos que al mirall normal, nomès ens veiem superficialment: per veure’t de debò tanca els ulls i arriba al melic, sent que tot és a lloc i ets infinitament gran. Centre’ t en Estimar, focalitza’t, sigues generós, dona. Mira , emociona i veu.
L.art toca, i el bon art, queda i és més viu que l’ésser viu.Tots morim, per sort.
L.art meu no té porta, però té finestres i eleva, i el cel infinit, ens ubica.